diumenge, 9 d’agost de 2009

L'ART DEL VIOLONCEL


Haig de confessar que l’inconfusible so de les cordes vibrants del violoncel, em commou des de fa molts anys. La impressió de vellutat, de sensualitat, l’elegant austeritat i, tanmateix, l’expressiva i extensa lluminositat de l’instrument me’l fan escoltar, més que cap altre, com si de la veu humana es tractés.
El violoncel, posseeix totes les possibilitats que vol sota les carícies dels intèrprets les riqueses morfològiques del futur llenguatge verbal. Però ens dóna, sobretot, la dimensió més alta de la potència i del virtuosisme que la veu humana no pot, malauradament, abastar. Alhora, el violoncel compleix divinament un dels requisits més envejables “el legato” aquell lligam interromput i infinit de sons successius responsable de la continuïtat d’una i altra frase musical i que només els actors, amb una tècnica respiratòria a tota prova, aconsegueixen sense haver d’agafar l’alè, controlant i dosificant la quantitat d’aire alliberat al moment de l’expiració. El violoncel, instrument sensual per excel·lència, música de l’esperit, em donen la sensació, apaivagant i exaltant a la vegada, d’escoltar milers de personatges subtilment units en una veu homogènia, profunda i brillantment lleugera, una veu flexible, ampla, densa, d’un dolç, intens i infinit vibrato: equilibri perfecte entre el cos i l’esperit. L’estat de gràcia.