BONES VACANCES

Estic segur de que la bona música allarga la vida.

Jehudi Menuhin (1916-1999) Violinista i director d'orquestra

CELLO-ART

FOTOGRAFIA, IVO ROVIRA i ANA PONCE

assaig, octubre de 2009

NADALA

LUTHIERS

FRANCESC CATALÀ ROCA

Aquest treball neix de la combinació de l’afició a la música i la passió per la fotografia. S’ha fotografiat la activitat de dos tallers dels luthiers catalans, Xavier Vidal i David Bagué. El mon artesanal dels instruments de corda resulta fascinant per les formes, harmonia i l’alt nivell artesanal.

http://www.amicortina.com/fotluthier/luthier01.htm

PAU CASALS I L'EXILI

La Fundació Pau Casals inaugurà dimarts 6 d'octubre, al Palau Moja de Barcelona l'exposició Pau Casals i l'exili (1939-1973), on es podran veure per primera vegada nombroses fotografies i documentació històrica inèdita, com la correspondència del músic amb els refugiats, intel·lectuals i polítics de l'exili. La mostra vol destacar els aspectes menys coneguts del músic del Vendrell, com les llistes amb les donacions econòmiques que Casals feia a un gran nombre de refugiats, i permetrà al públic català conèixer l'abast del compromís del violoncelista amb el poble català. En aquest sentit Casals creia que 'hi ha coses més importants que la música'. La documentació prové bàsicament dels arxius de la vídua del músic, que va entregar recentment a la Fundació Pau Casals, i permetrà que els catalans coneguin el compromís del músic amb l'exili.

L’exposició va ser inaugurada al Museu Pau Casals de Sant Salvador (el Vendrell) l’octubre de 2007, i des d'aleshores ha visitat diversos indrets: l'Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès, La Médiathèque de Prada de Conflent i el Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Una versió més reduïda de l'exposició ha estat itinerant per Espanya durant el 2009 (Centre Cultural Blanquerna de Madrid i Granada) i a Puerto Rico, on ha estat exposada a la Universitat de Puerto Rico, als recintes de Río Piedras i a Mayagüez

L'ART DEL VIOLONCEL

Haig de confessar que l’inconfusible so de les cordes vibrants del violoncel, em commou des de fa molts anys. La impressió de vellutat, de sensualitat, l’elegant austeritat i, tanmateix, l’expressiva i extensa lluminositat de l’instrument me’l fan escoltar, més que cap altre, com si de la veu humana es tractés.
El violoncel, posseeix totes les possibilitats que vol sota les carícies dels intèrprets les riqueses morfològiques del futur llenguatge verbal. Però ens dóna, sobretot, la dimensió més alta de la potència i del virtuosisme que la veu humana no pot, malauradament, abastar. Alhora, el violoncel compleix divinament un dels requisits més envejables “el legato” aquell lligam interromput i infinit de sons successius responsable de la continuïtat d’una i altra frase musical i que només els actors, amb una tècnica respiratòria a tota prova, aconsegueixen sense haver d’agafar l’alè, controlant i dosificant la quantitat d’aire alliberat al moment de l’expiració. El violoncel, instrument sensual per excel·lència, música de l’esperit, em donen la sensació, apaivagant i exaltant a la vegada, d’escoltar milers de personatges subtilment units en una veu homogènia, profunda i brillantment lleugera, una veu flexible, ampla, densa, d’un dolç, intens i infinit vibrato: equilibri perfecte entre el cos i l’esperit. L’estat de gràcia.

BUSCAR, TROBAR I GAUDIR

Estic buscant aquest llibre, si algú sap com el puc trobar, pot escriure un e-mail al meu correu.

Espero tenir sort!!!

CONCIERTO DE LA SOLA NOTA

Maurice Baquet – violonchelo - Chamonix 1957
Robert Doisneau - fotografía - (1912-1994)

Esto era un músico que sólo había aprendido a dar una sola nota con su instrumento. Cierto que la dominaba hasta el punto de aportarle una expresividad como nadie antes había conseguido, pero como era una nota solitaria la que conocía y ahí acababa el tema, los compositores tenían grandes dificultades para componerle obras. Sin embargo, a sus conciertos acudía tanta gente para escucharlo que solían venderse las localidades con trimestres de antelación y se formaban largas colas de entusiasmados admiradores a la puerta de su camerino. La cosa era que el escenario se iluminaba, se alzaba el telón, salía él, ocupaba su asiento con toda la ceremonia de estos eventos, tocaba impecablemente su única nota y se producía a continuación una ovación enfervorizada acorde con el cuadro. El inconveniente era que todo este ritual del concierto duraba tan poco, que en ocasiones aún no había entrado un retrasado de hora cuando ya el público asistente aplaudía o estaba saliendo. Visto el éxito sin precedentes del músico, se le ocurrió al dueño del Teatro pedirle por favor, sin que ello supusiera un esfuerzo que dañara la interpretación, que admitiera obras en su programa que contuvieran, al menos, dos notas en lugar de una, o tres, aunque fuera la misma repetida, para que los conciertos duraran el doble o el triple de tiempo y los oídos pudieran disfrutar del placer de sentir la belleza de la nota más veces. No le pareció mal al músico, que encargó a compositores de casta la creación de partituras con esa característica, labor que llevaron a cabo encantados por lo que suponía de honor crear algo para tamaño artista. Y así fue cómo los conciertos duraron más al establecer en la programación una primera parte en la que se ejecutaba una pieza con la nota citada, seguía un descanso para fumar o ir al ambigú y se cerraba con la audición de la misma nota en la segunda. Si en alguna festividad concedía un bis al respetable en el que volvía a interpretar el Concierto de la sola nota, su pieza favorita y exclusiva, los críticos más avezados enloquecían plasmando en la prensa especializada, con grandes caracteres en primera página, el privilegio del que habían sido testigos. Tan novedosa idea hizo que la gente viniera desde lejanos pagos para gozar de los conciertos; incluso familias enteras hacían noche en los bancos que había en la plaza contigua con tal de no perderse el milagro sonoro del día siguiente. Esto dio que pensar al dueño del Teatro si sería oportuno pedirle al músico que diera un concierto por la tarde y otro por la noche con tal de complacer a todos los melómanos que querían escucharlo. Él no se pronunció en principio. Prudentemente, sólo torció el gesto en una expresión intraducible y rogó que le dejaran meditar el proyecto hasta por la mañana con tal de dar una respuesta madurada. El dueño del Teatro aceptó la espera y al final del plazo volvió a preguntarle sobre su decisión. El músico dijo: «Un exceso de actuaciones sería un egoísmo por mi parte por cuanto hay cantidad de artistas en paro, infravalorados, y lo justo sería repartir conciertos. Pero, además, creo que el arte no puede enmarcarse en horarios y que el afán del artista ha de estar en perfeccionarse en vez de dar espectáculos. No acepto dar doble concierto cada día por sentirlo como un impedimento para mi evolución artística. Estaría más pendiente de acabar que de empezar. Prefiero actuar de tarde y emplear la noche para ensayar en mi estudio. Así, el matiz que pudiera imprimirle a mi única nota al día siguiente tendría acumulada toda la sensibilidad que fui capaz de descubrirle a solas».
Y así lo hizo.

CHEMA MADOZ

Fa temps que Chema Madoz, amb el seu treball obre espais insospitats, formes de gran força; i ens empeny a reflexions sense límits. Durant la seva trajectòria ens ha anat regalant amb una gran factoria de picades d'ullet. Aquí aquestes fotografies escollides, totes de l’àmbit musical.

MATÈRIA VIVA

La música neix a la fusta,

la fusta reneix a les mans.

PAU CASALS

YOUSUF KARSH

Pau Casals (1954)

...

Yousuf Karsh, va néixer a Armènia el 1908 i va morir el 2002. Un dels fotògrafs més reconeguts del segle XX.

Famós pels seus retrats de celebritats, és autor de la coneguda fotografia de Winston Churchill amb el seu bastó i gest malhumorat, que fou tapa de la revista LIFE. Entre les dècades dels 30 i 70 va retratar a innumerables personatges del món, com Albert Einstein, Ernest Hemingway, Joan Miró, J.F. Kennedy, Marc Chagall, Sir Lawrence Olivier, Tennesee Williams, Martin Luther King.

En 1954 va fer aquest esplèndid retrat del violoncel·lista català Pau Casals.

En una ocasió, en una de les seves galeries on s’exhibia aquesta fotografia, l’autor va copsar que un visitant estava parat contemplant l’obra des de feia una bona estona. Si va acostar amb curiositat, i li preguntà:

- Disculpi, fa estona que esta aquí davant d’aquest retrat de Casals...

- Si, senyor... estava escoltant. –va ser la resposta.

FOTOGRAFIES DEL VIOLONCEL

Fotografies treballades amb Photoshop, son divertides, genials i musicals.

MAURICE BAQUET - Cello

El violoncel·lista Maurice Baquet, en un reportatge fet per un dels grans fotògrafs de Life. Es comprova que intèrpret i instrument van sempre junts. Com es veu en les fotografies... al Montblanc, al Sena i a la parada del bus un dia de pluja. Això es estimar l'instrument.

VIOLONCEL•LISTA

M’agrada aquesta fotografia, tot un senyor violoncel·lista.

IMAGINACIÓ AMB INSTRUMENTS

He trobat una sèrie d’instruments transformats amb idees molt modernes. Entretingut i curiós. Us adjunto una petita mostra.

DESCOBERTA DOCUMENTADA

Uns quans reculls (àlbums) de fotos del blog Le regard de James :
Musiciens
Tournées et Concerts
Solitude et concentration
Les musiciens: attitudes
Les musiciens: l'origine des sons
Instruments
Les doigts sur l'instrument
Regards
Les mains
Pierre Boulez

Espero que us agradin ...........

No todo es lo que parece,

Chema Madoz (Madrid,1958) se encarga de ponerlo en evidencia. Ocultos entre la cotidianeidad surgen nuevos mundos.