Complete Sonatas and variation for piano and cello
Les poques obres escrites per Beethoven per a piano (o clave) es troben incloses en aquest magnífic doble CD del segell alemany Channel Classics. Els seus grans antecessors del classicisme no van deixar cap partitura en aquest format i tan sols algun il·lustre violoncel·lista com Boccherini té algun exercici en aquest sentit que valgui la pena ser mencionat. El que Beethoven aporta a aquest format, a banda del seu indiscutible geni, és una adequada dialèctica musical entre els instruments que abans sempre es decantava a favor del violoncel. Les cinc sonates dedicades a aquest format es realitzen en tres moments: les dues primeres el 1796 i són dedicades a Frederic Guillem II de Prússia. Són obres que tot i ser expressives encara deixen entreveure el deute del jove Beethoven amb el classicisme.
La tercera de les sonates, op. 69 fou escrita entre 1807 i 1808 i s’estructura al voltant d’un Scherzo que equilibra el primer llarg moviment amb l’Adagio i Allegro final. Acostuma a ser la sonata més volguda pels intèrprets donat que permet el lluïment d’ambdós amb moments de gran bellesa.
Finalment les sonates op. 102 1 i 2, escrites el 1815, suposen la màxima aportació al gènere. Acompanyen a les sonates 12 variacions sobre ‘Ein Mädchen oder Weibchen’ i 7 variacions sobre ‘Bei Männern welche Liebe fühlen’ de La Flauta Màgica de Mozart i 12 variacions sobre ‘See the conqu’ring hero comes’ del Judas Macabeu de Händel. Són obres menors però plenes de gràcies.
La sonoritat que imprimeixen a aquestes obres l’holandès Peter Wispelwey al violoncel (un Guadagnini) i el croat Dejan Lazic al piano (un Steinway) és admirable. Un so ple, exuberant i rodó que palesa el gran nivell de compenetració necessari.
Us recomano que mireu el vídeo sobre la gravació d’aquest CD descarregable a la plana de Channel Classics i podreu copsar la seva intensitat.
Les poques obres escrites per Beethoven per a piano (o clave) es troben incloses en aquest magnífic doble CD del segell alemany Channel Classics. Els seus grans antecessors del classicisme no van deixar cap partitura en aquest format i tan sols algun il·lustre violoncel·lista com Boccherini té algun exercici en aquest sentit que valgui la pena ser mencionat. El que Beethoven aporta a aquest format, a banda del seu indiscutible geni, és una adequada dialèctica musical entre els instruments que abans sempre es decantava a favor del violoncel. Les cinc sonates dedicades a aquest format es realitzen en tres moments: les dues primeres el 1796 i són dedicades a Frederic Guillem II de Prússia. Són obres que tot i ser expressives encara deixen entreveure el deute del jove Beethoven amb el classicisme.
La tercera de les sonates, op. 69 fou escrita entre 1807 i 1808 i s’estructura al voltant d’un Scherzo que equilibra el primer llarg moviment amb l’Adagio i Allegro final. Acostuma a ser la sonata més volguda pels intèrprets donat que permet el lluïment d’ambdós amb moments de gran bellesa.
Finalment les sonates op. 102 1 i 2, escrites el 1815, suposen la màxima aportació al gènere. Acompanyen a les sonates 12 variacions sobre ‘Ein Mädchen oder Weibchen’ i 7 variacions sobre ‘Bei Männern welche Liebe fühlen’ de La Flauta Màgica de Mozart i 12 variacions sobre ‘See the conqu’ring hero comes’ del Judas Macabeu de Händel. Són obres menors però plenes de gràcies.
La sonoritat que imprimeixen a aquestes obres l’holandès Peter Wispelwey al violoncel (un Guadagnini) i el croat Dejan Lazic al piano (un Steinway) és admirable. Un so ple, exuberant i rodó que palesa el gran nivell de compenetració necessari.
Us recomano que mireu el vídeo sobre la gravació d’aquest CD descarregable a la plana de Channel Classics i podreu copsar la seva intensitat.
